Poques coses són tan importants com el paisatge, perquè d’ell se’n deriva el nostre ser individual i col·lectiu i, en bona mesura, el nostre benestar. I pocs termes tan determinants com el paisatge són tan poc coneguts per a la majoria de la nostra societat (tenim una manca de cultura en aquest sentit esfereïdora) i contra el qual s’han produït els abusos més aberrants, que alhora ens han marcat tant la nostra vida.

La importància del paisatge radica en la transversalitat i polisèmia del concepte, per la seva intrínseca dimensió cultural i social. Perquè el paisatge es troba a mig camí entre el subjecte i l’objecte.
No és cert que tot paisatge sigui capaç d’integrar i assimilar qualsevol modificació territorial originada per les societats del moment: algunes modificacions brusques, violentes, manifestament mediocres, fracturen territoris i malmeten paisatges, ras i curt. Que l’argument resumit en la frase «tot és qüestió d’acostumar-s’hi» s’utilitzi sovint per intentar demostrar el contrari mostra no només la pobresa argumental dels qui el fan servir, sinó un punt de cinisme inacceptable. Les societats humanes es poden acostumar a tot: a la banalitat, a la mediocritat…, fins i tot a les injustícies. Aquest no és el quid de la qüestió.’ I diu que en aquest punt no es pot ser relativista, que el seu pas per l’Observatori del Paisatge li ha fet entendre-ho així.
Quan s’intervé en el paisatge, el repte no rau en la seva transformació, sinó en el caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. El projectista, el constructor, el dissenyador d’infraestructures de tota mena ha d’aprendre a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica; sense destruir-lo, en definitiva. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. Quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc —i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una altra de, com a mínim, igual vàlua— és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta.’
Els valors del paisatge són perfectament objectivables i van molt més enllà que els naturals: en tant que és reflex d’una identitat socioterritorial, el paisatge està impregnat de valors socials, culturals, històrics, espirituals i estètics, entre d’altres. Alguns d’aquests valors tenen un caràcter intangible, però no per això són menys rellevants. I sabem perfectament quan degradem o anorreem aquests valors.’
Els catàlegs —un instrument innovador, pioner a l’Estat espanyol— inventarien els valors paisatgístics presents en la seva àrea; enumeren les activitats i els processos que incideixen o han incidit de manera més notòria en la configuració actual del paisatge; i assenyalen els principals recorreguts i els espais des dels quals es percep el paisatge; delimiten les unitats de paisatge, enteses com a àrees estructuralment, funcionalment i/o visualment coherents sobre les quals pot recaure un règim diferenciat de protecció, gestió o ordenació; defineixen objectius de qualitat paisatgística per a cada unitat de paisatge, i, finalment, proposen mesures i accions necessàries per assolir els objectius de qualitat esmentats. Els catàlegs inclouen laboriosos processos de participació ciutadana pensats per captar la percepció i la vivència del paisatge en cadascuna d’aquestes unitats de paisatge i són, definitivament, la demostració fefaent que és possible catalogar i consensuar socialment la divisió del país en unitats de paisatge, la seva denominació i els seus valors.’ No em digueu que aquest treball ingent no és avantguarda i és construcció de país cívic, ètic, de futur, enfrontat a l’especulació, cercant el bé comú.
És curiós d’observar que, fins i tot des de sectors suposadament progressistes en aquests assumptes, s’accepta sense cap problema la gestió del medi ambient i del territori, però es qüestiona la del paisatge.
Alguns no escatimen esforços a l’hora d’afeblir la potència del discurs paisatgístic tot ressaltant-ne, exclusivament, la seva dimensió ja no estètica, en el sentit filosòfic del terme, sinó simplement cosmètica, apropant-lo a la pura jardineria. Això els permet rentar la cara a projectes sense cap ni peus i a despropòsits de tota mena i, com han fet abans amb altres conceptes com el de sostenibilitat, contribueix a banalitzar i simplificar l’enorme potencial del paisatge en l’àmbit de la gestió i l’ordenació del territori.’
‘La crisi actual ha posat de manifest que no era cert que no hi hagués altres alternatives, altres formes d’organització i de control social d’allò que és comú. Està emergint una altra narrativa de l’espai públic i del paisatge basada en la idea de bé comú, i aquesta és una molt bona notícia.’
Estem assistint a una clara revaloració del paper dels llocs en un context de màxima globalització, així com a un interès renovat per una nova manera d’entendre el territori que sigui capaç de connectar allò que és particular amb allò que és general, global. ‘L’espai geogràfic, incloent-hi l’urbà, no és només un espai geomètric, topològic; és, sobretot, un espai existencial, format per llocs la materialitat tangible dels quals està tenyida, impregnada, d’elements immaterials i intangibles que converteixen cada lloc en quelcom únic i intransferible. (…) Els llocs, a qualsevol escala, són essencials per a la nostra estabilitat emocional perquè actuen com un vincle, com un punt de contacte i d’interacció entre els fenòmens globals i l’experiència individual. L’espai geogràfic és, en essència, un espai existencial, una immensa i atapeïda xarxa de llocs «viscuts», tots diferents.’
Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònics mostren escletxes i el model de creixement, els valors socials imperants, la competència i l’individualisme regnants es veuen qüestionats per noves actituds davant el treball, davant els recursos naturals, davant els espais de la vida quotidiana, davant el paisatge. Es reclama una vida més plena de sentit, en la qual l’individu sigui amo del seu destí, controli el seu propi temps, s’alimenti de manera més sana i sigui feliç.
I això implica, en l’àmbit de les polítiques de paisatge, incidir molt més en l’ordenació i la gestió que no pas en la protecció. També en aquest punt, certament, hi ha un canvi de paradigma.’
El poder, avui, és cada cop més invisible, menys identificable: s’ha desplaçat d’uns actors i protagonistes clarament visibles a uns conglomerats anònims, que no tenen una localització precisa. La invisibilitat és el resultat d’un procés complex en el qual conflueixen la mobilitat, la volatilitat, les fusions, la multiplicació de realitats inèdites, la desaparició de blocs explicatius, les aliances insòlites i la confluència d’interessos de difícil comprensió. La distribució del poder és més volàtil; la determinació de les causes i de les responsabilitats, més complexa; els interlocutors són inestables; les presències, virtuals, i els enemics, difusos. En definitiva, la representació és equívoca i les evidències, enganyoses.’
Retornar a la política a través del retorn al territori implica lluitar per aconseguir una nova cultura socioambiental de l’ordenació territorial que doni prioritat a la cohesió social, a la gestió prudent dels recursos naturals, a un tractament nou i imaginatiu del paisatge i a una nova forma de govern i de gestió del territori basada en el diàleg. És indispensable millorar la governabilitat de les polítiques territorials, la qual cosa implica tenir en compte els processos no estructurats de participació ciutadana i repensar a fons els processos participatius ja existents, incidint molt més en la cooperació, la participació i la gestió concertada.

Aquest article és un extracte del discurs d’ingrés de Joan Nogué a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el passat mes de febrer, poc abans de deixar el seu càrrec com a director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Podeu llegir el text íntegre aquí.