2022Congresaigua04

L’aigua cau del cel i s’escola per la terra, cerca la topografia més adient i forma rius i torrents, llacs i mars. Recordo encara quan a casa, en vida dels meus avis, al poble agrari, no hi havia clavegueres ni aigua corrent. Cada casa tenia una cisterna que omplia amb la pluja que queia de les teulades els mesos que portaven l'erra al seu nom: setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer, març i abril. . El meu avi se’n cuidava de potabilitzar-la amb cal viva. Era la manera d’abastir-se d’aigua potable durant des de sempre, venia dels seus avantpassats. Feien el sabó de les mares de l’oli i rentaven la roba a mà, tot anava a parar al dipòsit de la bassa, i quan estava ple, servia d’adob de les terres d’horta, vinya, oliveres i ametllers. També dels residus orgànics de la casa barrejat amb la palla del cavall de la matèria orgànica en feien compostatge: els fems. Ara se’n diu ‘economia circular’. Més tard varen començar a venir els "Nitrats de Xile" i els adobs químics i l'economia circular va desaparèixer. 

És a l’inici del segle XX que la transformació industrial, gràcies a les energies fòssils, altera un sistema de reciclatge que, al menys en el món agrícola, funcionava. Ara, esgotat el petroli, alterat el medi, mirem enrere i veiem que hem desaprès un camí que haurem de tornar a fer. El patrimoni de l’aigua ens mostra amb tota la seva elegància i decadència aquest recorregut d’anada i tornada. I algú pot dir: què té a veure l’aigua amb el paisatge? li podem contestar, les entranyes dels paisatges, com dels èssers vius, són esculpits per l'aigua.                                                                         

 

Últimes notícies

CEPVI

Centre d'Estudis del Paisatge Vitivinícola
L'Estació de Lavern
08739 Subirats (Barcelona)