Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps.

Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar.

És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral?

Davant d’això ens vàrem inventar “l’Arbre de la Comarca” i dibuixàrem una copa d’arbre: la serralada del Montmell. Les branques: les rieres i torrents que baixen de la muntanya i porten l’aigua fins el mar, mentre reguen les terres de conreu i donen aigua als pobles (els fruits de l’arbre). Al pas pel Vendrell, totes les branques s’ajunten i formen el tronc: la riera de la Bisbal, que desemboca i s’obra al mar en el delta de les Madrigueres: les arrels de l’arbre.

L’última finestra al mar” s’havia salvat. Avui sembla que tothom l’estima.

Últimes notícies

CEPVI

Centre d'Estudis del Paisatge Vitivinícola
L'Estació de Lavern
08739 Subirats (Barcelona)